339 Castell de Miravet. Cabanes

339. Castell de Miravet. Cabanes.

123. La cassoleria d'Àngel Dominguez. Potries . La Safor

123. La Cassoleria d'Àngel Dominguez. Potries. La Safor
 En entrar a la casa museu del carrer el Cup número 4 de Potries, a la comarca de la Safor una alenada d'història, de treball, i denyorança em van omplir de dalt a baix.
Moltes coses són les que hem aprés en creuar el llindar d'aquesta casa, i més encara en recordar i llegir la informació especifica, tant pel que fa als panells informatius com la que es troba a la pàgina  web de l'ajuntament de Potries, així  com  en llegir el llibre Potries un poble terrisser.
Primer ens situem en el context del poble de Potries, amb una  llarga tradició del treball del fang que ha perdurat durant segles . L'arquologia ja ens parla d'una terrisseria romana a Potries la vil·la romana de la Campina Catorzena, amb una crononologia dels segles I i el IV després de Crist. En aquest cas ja trobem una série d'àmfores de ceràmica  pel comerç del vi i de l'oli.

Pel que fa al carrer del Cup on es troba la casa va ser un carrer amb prou quantitat d'industries ceràmiques, però aquesta va ser la darrera que va funcionar, fins que l'any 1983 es va  morir Àngel Dominguez el darrer terrisser d'una nissaga  que havia perdurat durant segles el seu treball  de la terrissa.

 El procés de fabricació de la terrissa : terra, aigua i foc

 Un altre valor important que ens aporta la casa és el de mostrar-nos el procés de fabricació  artesanal de les cassoles i perols, el que s'anomena ceràmica de foc, ja que ha d'estar exposada  al foc o a altes temperatures per coure els aliments.

Primer la terra era extreta i transportada mitjançant ases a la terrisseria, una vegada ja teníem la terra, aquesta es barrejava en una bassa amb aigua i en una altra bassa més profunda mitjançant un procés de decatació es treien les impureses, a la part de dalt quedava l'anomenat flor de fang.
 El fang s'emmagatzemava a una sala  especial per al fang, així anomenat el diposit del fang
 Una vegada el fang ja estava preparat  passava al taller on es pastava amb les mans, el terrisser el llançava contra la paret, així aquesta, que contenia algeps xuclava la humetat que  contenia el fang.

Després venia l'elaboració de les diferents peces de fang al torn, on se li donava la forma, un llibrell, una cassola, un perol.
Una vegada ja teníem feta la peça calia envernissar-la  per donar-li la resistència al foc  que necessitava.
 El vernís venia en sacs i calia triturar-lo i barrejar-lo amb aigua.  Una vegada el liquid del verís estava preparat dintre d'un cossiol, es sumergia la peça que es volia envernissar. Finalment es procedia a la seua cocció dintre del forn

 Ceràmica de foc de diferents grandàries i formes

Darrera planta de la cassoleria amb altíssimes columnes i terrat a dues vessants

Àmfora de la vil·la romana de la Campina- Catorzena

Forn per coure la ceràmica

Bassa de decantació per deixar el fang preparat

Taller de treball i torn per donar forma a les diferents peces

90. El castell de Benifallim. L'Alcoià.

90.Castell de Benifallim. Benifallim. l'Alcoià.
 En la meua visita  per l'Alcoià el febrer del 2016 vaig acabar el dia  pujant al castell de Benifallim, el castell  era d'accés fàcil en cotxe, al qual es podia accedir  per una pista asfaltada, i a l'ombra d'uns  pins iniciava el camí per una petita senda per pujar al que van ser les muralles i el pati d'armés, un cop dalt per una escaleta de ferro vaig pujar a la torre . Dalt teníem una molt bona visió del Comtat, ja que Benifallim tot i que es troba a l'Alcoià es situa  en una cruïlla de comarques,  i limita amb   l'Alacantí i té molt a prop el Comtat i la Marina Baixa.

89 .La plaça de dins. Alcoi.L'Alcoià.

89. La plaça de dins. Alcoi. L'Alcoià.
 En el meu recorregut per Alcoi  hi ha alguns elements que em van semblar més impressionants, però tal vegada  va ser en  entrar a la plaça de dins, quan em vaig sentir més  emocionat, va ser com entrar dintre del coret.
 Era com descobrir una perla dintre de l'ostra, o  el nadó dintre del bressol, com un amagatall disfressat d'edificis que quan entres pel seu portal et captiva l'ànima de debò.
 Com l'indret on la gent va a contar allò més íntim, els amors més romàntics i les converses més trascendentals. Crec que és un dels llocs que si anem a Alcoi no podem deixar de contemplar.

L'Alcoià

Alcoi em va marcar un any de la meua vida, el 2007, l'any de la celebració del 300   aniversari  de l'ocupació i la resistència  del nostre poble.
 Va ser un any de compartir les vivències i descobrir la comarca, de fer lligams i amistats que com la de Dani i Paco que  perduren per sempre.
 La meua passió per l'Ovidi Montllor i les seues cançonetes em van fer viure un any a Alcoi, tot i que en aquell moment l'ajuntament encara  no li havia reconegut el seu llegat.


 Alcoi per mi és un petit poble de muntanya que s'ha fet ciutat,  gràcies a un moment de la història que la industria va ser possible i  va  poder crèixer, i  el petit turonet on es trobava se li va fer xicotet, i els profunds barrancs   el van obligar a cobrir-se de ponts.
 Hi ha dos moments a l'any que la ciutat s'engalana i l'ambient de festa s'escampa per tots els racons , un és a la festa de moros i cristians, quan  les filaes  omplen els carrers per la primavera, i  l'altre moment especial és a la cavalcada de reis,  quan els pages reials pugen a les cases.
Un altre record és la romeria a la Font Roja, pel matí reparteixen els canyots i  la gent va en romeria a l'ermita .
 Els paisatges d'Alcoi es fonen amb les cançons de l'Ovidi, i a cada racó apareix una cançó,  al barranc del Cinc on  notem la sensació  com si se'ns engolira la muntanya, on ell fa vacances com ens diu  la cançó" Porteu-me a Alcoi que és el meu poble i allà on comença el  barranc del Cinc , prop d'un romer deixeu-me ja,  així tindré l'aroma bo, i axi també a prop del rierol vindrà la música " o quan ens parla de la Glorieta, allà on juguen els infalnts.

 No podria deixar de parlar de tot el paisatge industrial de vells fumerals que pugen al cel, com la fàbrica del llonganissero,  paisatge  que ocupa moltes lletres del nostre  amic Ovidi Montllor.
 La Serra Mariola. L'Altre indret que vaig recórrer és la serra de Mariola, tota a floretes, on malauradament els incendis han deixat la seua petjada i els pins joves intenten esborrar la cendra.

 El barranc del Cinc

Escultura de l'Ovidi d'Antoni Miró

 

24. Castell de Xixona.

 24. Castell de Xixona.
Aquell més de febrer havíem fet una caminada de la Torre a Xixona i per acabar d'assaborir-ho millor vàrem fer una pujada al castell, algunes torres i llenç deixaven entreveure una majestuosa fortalesa, a més des d'allà dalt una bona vista  d'Alacant i   de la serra del Maigmó.